L’utilitarisme de Mill i les crítiques de Rawls.

Podem definir l’utilitarisme com a les accions bones o dolentes en la mesura que aquestes tendeixen a incrementar el benestar o el malestar.
Mill creu que la recerca de lo bo vinculat al plaer ha de ser destinat al major nombre de persones possible.

L’objectiu principal de l’utilitarisme és la felicitat. La felicitat personal sempre es troba dins d’un context de felicitat, quan alguna cosa ens produeix un benestar, si no ens trobem en un context de felicitat el que ens produeix és contentament.
Es podria dir, que el conjunt de contentaments d’un grup o societat pot aportar la felicitat dels seus individus.

Hi ha dos tipus de plaers que aporten benestar, els intelectuals, per Mill, eren superiors als carnals. El benestar general té prioritat a la suma de plaers individuals.

Les crítiques de Rawls, amb les cuals estic en una gran majoria d’acord, penso que la gran funció que tenen és desidealitzar un utilitarisme que el que busca és la igualtat, sense trobar la superació.
Una de les crítiques és que el que és útil, és injust. En aquest cas, estic totalment a favor amb Rawls ja que el que potser és bo per una majoria, també pot ser injust per a una minoria, parlant de benestar, una persona que ha obtingut amb més esforç, més oportunitats i perquè no, amb més sort, ha de poder gaudir de el que la vida li ofereixi i hagi aconseguit.

No crítico la voluntarietat personal, ni dono soport a l’egoísme, però tampoc hem de caure en la mediocritat. Dins de la societat actual hi ha molta gent que s’aprofita d’aquesta igualtat imposada, gent que pot ser ajudada d’una altra manera i que en canvi, per la por al descontentament de una majoria, no s’estableixen unes diferències.
Aquestes diferències no han de marcar en cap moment la desigualtat.

Ajudar a els altres és positiu per a una societat, però les ajudes han de ser reals i útils, han d’aportar lo nescessari per a el desenvolupament de persones amb menys recursos, no han d’igualar a el que té més amb el que té menys, perquè al final, no hi haurà ningú per ajudar als altres.

Finalment, m’agradaria remarcar, que l’utilitarisme sería més aviat una aproximació a un model utòpic, i que per això les crítiques que s’en fan poden semblar més coherents en la societat en que ens trobem.




P.D: Em sap greu el retard de la publicació de John Stuart Mill, i que en conseqüència hacobert la publicació del meu company Climent.


Kikus Blasco Oliver, 2G.

Sigmund Freud

Bé, a mi per acomiadar l'any i el blog m'agradaria compartir una cita que mentres estudiava a Freud a Psicologia de 4rt d'Eso em va identificar molt:

"Sería muy simpático que existiera Dios, que hubiese creado el mundo y fuese una verdadera providencia; que existiera un orden moral en el universo y una vida futura; pero es un hecho muy sorprendente el que todo ésto sea exactamente lo que nosotros nos sentimos obligados a desear que exista."

Com molt bé ens marca la religió cristiana s'ha de tenir fe. Però jo em pregunto, fe en que? Perquè els humans som qui més o qui menys els que més ens deixem influir pel que veiem i contra tot dubte preferim creu-re en la experiència, en lo que podem afirmar, que no en altre cosa. D'aquesta manera vull dir que nosaltres mateixos, quan no volem reconeixer algo que és obvi, o que es fa molt dificil de saber, ens enganyem i creiem que és cert simplement per no torturar-nos o per no fer-nos mal. Però cadascú ha de lluitar pel que vol i pel que desitja, no ens hem de tirar mai enrere, i si algu ens prohibis fer-ho, ens estaria donant encara més raons per tirar endavant i justificar tals pensaments. Per tant, creiem amb nosaltres mateixos, més enllà del que pensin els altres i deixem fluir les nostres idees perquè enganyant-nos l'unic que fem és fer-nos mal. Perquè només hi ha una vida com aquesta i hi ha que viure-la com volguem, sense temors i perseguint els nostres objectius.

"No et creguis el que no entra per l'oïda tant bé com podria entrar pels teus ulls, ni alló que per tu no té sentit."

Climent Martinez 2G

Schopenhauer, frases sota reflexió

Hem estudiat Arthur Schopenhauer com un filòsof profundament pessimista que proposava la voluntat de viure vinculada al dolor, la mort i la guerra eterna, però a través d'aquestes frases vull mostrar la seva vessant més realista i interior:

"La envidia en los hombres muestra cuán desdichados se sienten, y su constante atención a lo que hacen o dejan de hacer los demás, muestra cuánto se aburren"

El filòsof tracta l'enveja com una frustració i al mateix temps la compara amb l'aburriment, ja que considera que l'ésser humà no hauria d'estar en constant comparació sinó intentant millorar cada dia per si mateix i no per ser millor que el veí.

"Muchas veces las cosas no se le dan al que las merece más, sino al que sabe pedirlas con insistencia"

Crec que plasma perfectament la realitat amb aquesta sentència perquè molts cops l'educació és una eina que ens serveix per aconseguir coses a les quals no podem arribar per mèrits o intents.

"Los primeros cuarenta años de vida nos dan el texto; los treinta siguientes, el comentario"

Aquesta frase és feta des de l'experiència i ens vol donar a entendre que la primera etapa de la nostra vida ens serveix per posar els aprenentatges a lloc i experimentar mentre que la segona consta de la comprensió i el coneixement.

"La cólera no nos permite saber lo que hacemos y menos aún lo que decimos"

La meva opinió respecte a la oració és d'encert totalment, ja que sota nivells d'ira no controlem el nostre cos ni els nostres actes i al pensar-ho fredament solem arrepentir-nos d'allò ja fet.

"Los amigos se suelen considerar sinceros; los enemigos realmente lo son"

La idea de sinceritat és generalment atribuïda als amics però Schopenhauer dissideix entre la sinceritat volguda i la real, en la qual es troben tots els enemics perquè mostren el seu descontent d'una forma sincera. D'altra banda, els amics no són sempre sincers al cent per cent, potser per tal de no quedar malament o per simple cortesia, però no sempre ho són.

Crec que a grans trets tenim una visió de Schopenhauer pessimista però jo matissaria aquesta paraula i la canviaria per realista, la definició de la qual s'ajustaria una mica més a la meva visió del filòsof.

Eros López Monturiol

Racionalisme i empirisme, elements antegònics

El racionalisme va ser el primer moviment de ruptura religiosa. Defensava un seguit de teories que confronten fortament am les de l'empirisme:
· Innatisme (existència de les idees innates negades per l'empirisme)
· Raó com a instrument per arribar al coneixement i la veritat
· Ordre en el món (lògica i matemàtica)
· Realitat basada en substàncies (dues per Descartes, una per Spinoza i infinites per Leibniz)
· Deducció/Intuïció porten a la veritat
· Poca fiabilitat mitjançant els sentits

L'empirisme proposa un coneixement basat en mètodes contraris al racionalisme:
· Experiència és l'únic mitjà per arribar el coneixement
· Experiència es basa en els sentits (impressions i idees)
· Idees innates no existeixen (tot coneixement prové de l'experiència)
· Coneixement universal impossible d'adquirir


Qualsevol posicionament que fés seria injust perquè crec que totes dues teories del coneixement poden ser correctes segons els criteris elegits però cap acaba de mostrar el coneixement. Potser una mescla de les dues s'aproximaria al meu pensament però és difícil de crear una simbiosi entre les dues.
Així doncs, em limito a transmetre els coneixements que tinc d'aquestes dues teories i que cadascú fagi un judici personal.

Eros López Monturiol

La primera veritat de René Descartes

"De modo que luego de haberlo pensado y haber examinado cuidadosamente todas las cosas, hay que concluir, y tener por seguro, que esta proposición: pienso, existo, es necesariamente verdadera, cada vez que la pronuncio o la concibo en mi espíritu"
Clarament aquesta és la primera veritat de René Descartes: “Pienso, luego existo” (cogito ergo sum).
En la seva primera meditació, Descartes ho posa tot en dubte, dubta de tot, però en la seva segona meditació el dubte no és universal, ja que per a ell existeix una veritat evident clarament certa ja que per a ser enganyat, un ha d’existir, per a que es compleixi la hipòtesis del Geni Maligne de fer veure allò evident allò que potser no existeix, de fer-nos creure que dos i dos són quatre quan potser no és així, i per tant equivocar-nos, és tan sols una mostra de la nostra existència ja que si ens podem equivocar, vol dir que existim, per això Descartes diu que si penses, si raones i t’equivoques, clarament existeixes.
Victor Màrquez Llovera

Hume i les seves posicions racistes.

"Sospecho que los negros y en general todas las otras especies de hombres (de las que hay unas cuatro o cinco clases) son naturalmente inferiores a los blancos. Nunca hubo una nación civilizada que no tuviera la tez blanca, ni individuos eminentes en la acción o la especulación. No han creado ingeniosas manufacturas, ni artes, ni ciencias. Por otra parte, entre los blancos más rudos y bárbaros, como los antiguos alemanes o los tártaros de la actualidad, hay algunos eminentes, ya sea en su valor, forma de gobierno o alguna otra particularidad. Tal diferencia uniforme y constante no podría ocurrir en tantos países y edades si la naturaleza no hubiese hecho una distinción original entre estas clases de hombre, y esto por no mencionar nuestras colonias, donde hay esclavos negros dispersados por toda Europa, de los cuales no se ha descubierto ningún síntoma de ingenio; mientras que la gente pobre, sin educación, se establece entre nosotros y se distinguen en todas las profesiones. En Jamaica, sin embargo, se habla de un negro que toma parte en el aprendizaje, pero seguramente se le admira por logros exiguos, como un loro que ha aprendido a decir varias palabras."

"Y, de hecho hay alguna razón para pensar que todas las naciones que viven más allá de los círculos polares o entre los trópicos, son inferiores al resto de las especies, y son incapaces de todos los logros superiores de la mente humana. La pobreza y la miseria de los habitantes del norte del globo, y la indolencia del sur, de sus necesidades de unos pocos, puede, quizá, explicar esta notable diferencia, sin tener que recurrir a causas físicas. Esto, sin embargo, es cierto, que los personajes de las naciones son muy promiscuas en los climas templados, y que casi todas las observaciones generales que se han formado de la Souther más o más personas en el norte de estos climas, se encuentran para ser incierto y falaz."

Climent Martinez Ahicart 2G

Tomàs d'Aquino i Guillem d'Occam

Tomàs d'Aquino
Tomàs d’Aquino va néixer al Castell de Roccasecca al 1225 i va morir a Fossanova al 1274. Va ser deixeble d’Albert Magne i va escriure “Llibre de les Sentències”, “L’ésser i l’essència” i “Summa contra gentiles i la Summa theològica”.
Per a Tomàs hi havia una gran distinció entre filosofia i teologia i, per tant, entre raó i fe. Això es produeix perquè hi ha unes veritats revelades mitjançant la fe i altres que són naturals.
Els articles de fe s’estudien amb la teologia i es creuen amb la pròpia fe, són inaccessibles a la raó que s’ocupa de la part natural, la part dels éssers i la dels axiomes que es mantenen en l’àmbit racional i natural.
Per tant cal trobar una concordança entre raó i fe i d’això s’ocupen els preàmbuls de fe que, a través de la fe, la raó i les veritats naturals, demostren l’existència de Déu, que va crear l’ésser humà com a ésser racional i amb essència.
Vies tomistes
Per demostrar l’existència de Déu, Tomàs d’Aquino s’ajuda de cinc vies en les quals analitza un fet d’experiència, assumeix un principi de causalitat, accepta la impossibilitat de la infinitat de les causes i acaba atribuint tots els conceptes a Déu.
- Primera via: 1) Coses es mouen i el que es mou ha de ser mogut per una altra cosa
2) Impossible que una cosa sigui motor (mogui) i moguda al mateix temps
3) Primer motor que no mou ningú  Déu
- Segona via: 1) Ordre en l’encadenament de les causes eficients
2) Una cosa no pot ser causa de sí mateixa, ha d’haver-hi causes intermèdies
3) Primera causa eficient  Déu
- Tercera via: 1) Causes poden ser o no ser (néixer o morir)
2) Impossible que hi hagi éssers existents si un dia no existien
3) Ésser que no té la causa de la necessitat fora de sí  necessari  Déu
- Quarta via: 1) Diferències qualitatives entre els éssers
2) Impossible atribuir la perfecció als éssers si no hi ha un model
3) Causa de bondat i model de perfecció  Déu
- Cinquena via: 1) Éssers sense coneixement actuen per finalitat, no per casualitat
2) Impossible que hi hagi ordre si no hi ha una intel•ligència ordenadora
3) Ésser dotat d’intel•ligència que dirigeix els actes  Déu
A més d’aquestes cinc vies, Tomàs va proposar tres camins més per conèixer a Déu:
- Via de l’analogia: Déu crea els éssers que al seu torn participen d’ell i prediquen la seva existència per mitjà de la creença.
- Via de la negació: Limitacions dels éssers vius generen que de vegades dubtin de l’existència de Déu i la neguin però és precisament aquesta negació la que justifica l’existència.
- Via de l’eminència: Qualsevol perfecció es pot relacionar amb Déu.
Antropologia i teoria del coneixement (Intel•lecte subministra la imatge del Bé al ésser)
Lleis
* Eterna (Pla de Déu): Saviesa divina que dirigeix totes les criatures cap a la saviesa natural.
* Natural (Inclinacions de l’ésser): Participació de la criatura racional de la llei eterna.
* Positiva: Creada per l’home segons la llei natural.
Degut a això, l’home tendeix a procrear-se, tenir cura dels seus fills i a conserva la seva existència i buscar la veritat. D’aquesta manera assoleix la felicitat natural que esdevé el Bé Suprem.
Jerarquia i coneixement
Els Àngels estan per damunt de l’ésser. L’ésser es divideix en dos parts:
Cos: Connecta l’ésser humà amb els éssers corporis.
Ànima: à Tres potències:
- Vegetativa (vida), s’ocupa de la nutrició i reproducció.
- Sensitiva, sensació i memòria.
- Intel•lectiva: pensament i voluntat.
Procés cognoscitiu: - Sensació, percebre allò individual.
* La memòria enregistra imatges (objectes).
- L’enteniment agent obté els trets importants per fer- los intel•ligibles.
- L’enteniment pacient formula un concepte universal de l’objecte percebut.
L’enteniment agent proporciona un coneixement abstractiu que ens permet aproximar-nos a les espècies intel•ligibles.

GUILLEM D'OCCAM
Guillem d'Occam va néixer l'any 1290 a Occam (Surrey) i va morir l'any 1347 a Munic, va ser un filòsof i teòleg franciscà anglès.
Tenia Quatre característiques o principis:
1- Navalla d’Occam: Simplifica al màxim les explicacions, perquè considera que era important suprimir tot el que no fos evident per la intuició o el necessari per explicar la realitat. Aquest principi, va servir per tallar amb l'escolàstica antiga.
2- Existència = Singularitat: No existeixen essències universals comunes a diferents individus. No hi ha més que coses singulars i concretes que valen per si soles.
3- Principi de l’experiència: Només podem conèixer el que és singular de manera directa i immediata. Occam parla d'una intuició intelectual, que permet a l'enteniment, el coneixement de les realitats singulars com existents.
4- Nominalisme: Els conceptes no poden representar essències que no existeixen en realitat, són simplement signes lingüístics. Per Occam existeix directament la cosa i no el concepte.
A més, Occam parla del voluntarisme, que la seva característica fonamental és que Déu és omnipotent i res limita la seva voluntat. El món és com és perque Déu ho vol així.
Per Occam la raó i la fe no tenen cap relació. Tot i ser religiós Occam rebutja el poder papal.


Recopilat per Eros López,
Sentim el retard i esperem que us sigui d'ajuda